El teixit econòmic espanyol té uns quants problemes endèmics que no s’acaben de solucionar. L’atur (i, en especial, l’atur juvenil), l’alta taxa d’economia submergida, la dependència del turisme… però també la petita dimensió de les seves empreses: tan sols el 0,2% de les organitzacions tenen 250 o més treballadors, i dins d’aquest reduït club, la majoria són filials de multinacionals estrangeres. El 98% de les empreses espanyoles es classifiquen com a petites – menys de 50 treballadors – mentre que aquesta xifra és del 85% a França o del 61% a Alemanya. Aquesta anomalia condiciona la productivitat i la competitivitat: a un equip de menys de 50 persones difícilment hi haurà lloc per tenir un especialista dedicat a I+D, un expert en comerç internacional, un director de compres amb bagatge en negociacions agressives o un tècnic que es dediqui a jornada completa a perseguir subvencions. Tot plegat fa que l’empresa espanyola tendeixi a les figures de navalla suïssa, on tothom fa de tot, amb un menor grau d’expertesa que no permet fer front als grans i agressius competidors internacionals.
Per abordar aquest problema cal fer un cop d’ull a la distribució mitjana de treballadors per empresa. Les dades són colpidores: el nombre de treballadors per empresa segueix una corba exponencialment decreixent pràcticament perfecta entre 1 treballador i 48 treballadors. A la xifra de 49 treballadors hi ha una anomalia d’aproximadament un +40% per sobre de la corba, mentre que entre els 51 i 59 treballadors hi falta aproximadament un -10% en cadascuna de les posicions, que queden per sota la corba. Dit d’una altra manera, les empreses s’ho pensen dues vegades abans de contractar el cinquanta-unè treballador, i fins que no hi ha més remei (quan ja n’haurien de tenir uns seixanta) no fan el pas. Coincidentment, el treballador 51 és el llindar que condiciona les estadístiques entre petites empreses i mitjanes empreses, per la qual cosa aquesta discontinuïtat estadística fa que Espanya tingui moltes empreses classificades com a petites que, de no existir aquesta anomalia, serien mitjanes. Què passa amb el famós treballador 51? El treballador 51 és el que obre la porta a poder constituir un comitè d’empresa i, per tant, a tenir més pressió sindical. També és el llindar que obre la comporta d’una cascada burocràtica: cal presentar i actualitzar anualment un extens informe d’igualtat de gènere, cal disposar d’un canal de denúncia de males praxis… i anualment es sumen més i més informes a aquesta llista. El proper dimarts la ministra Yolanda Díaz ha citat als representants de la patronal per presentar-los el darrer dossier que caldrà tenir guardat a un calaix, esperant una inspecció, per a les organitzacions que han gosat contractar el treballador 51: un pla d’igualtat LGTBI.
Aquesta situació és problemàtica perquè la dimensió relativa de les empreses espanyoles respecte als seus competidors internacionals les debilita, en ocasions fins al punt de la fallida. És a dir, a Espanya estem competint amb un exèrcit de sardines quan els nostres contrincants internacionals han tret a passejar alguns taurons, que tenen més eines per captar subvencions i finançament, més expertesa i escala per comprar les matèries primes a millor cost i més capacitat negociadora per aconseguir bons preus de transport. Aquestes desigualtats sovint s’han classificat com a competència deslleial, però en molts casos senzillament és competència desigual, que es resoldria apostant per les fusions i integracions que permetessin al teixit Espanyol guanyar força. Les reivindicacions del sector primari que hem viscut la setmana passada estan molt relacionades amb la dimensió empresarial, tot i que gairebé no se n’ha parlat: una agrupació agrícola que facturi 15 milions d’euros tindrà més eines per automatitzar el seguiment burocràtic, per comprar els pesticides i llavors a un cost reduït i per accedir a subvencions i desgravacions fiscals que la microexplotació d’una sola persona. Les rendibilitats en un cas i un altre no tindran res a veure. Si enlloc de centrar el problema en un col·lectiu concret, el dels petits agricultors, fem ‘zoom out’ i analitzem el panorama del teixit productiu espanyol, veurem com aquestes problemàtiques són estructurals i afecten a tots els sectors per igual, si bé el sector primari encara no ha fet el procés d’integració que altres sectors com l’industrial tenen més avançat.
Deixa un comentari