La notícia econòmica de la setmana passada va ser, sense cap dubte, la crisi bursàtil de Grífols. A aquestes altures els fets són ben coneguts: dimarts va aparèixer per sorpresa l’anunci d’un fons d’inversió baixista anomenat Gotham, que té un modus operandi consistent en destapar irregularitats comptables havent obert prèviament una posició baixista a les empreses implicades. Dit d’una altra manera, Gotham guanya diners si el valor de les empreses que acusa de fraudulentes cau a borsa. Aquest fons es va fer famós a Espanya amb el cas de Gowex, una cotitzada que es dedicava a vendre solucions de connectivitat Wifi a espais públics però que va resultar ser un gran frau financer destapat pel mateix fons, fins al punt que a partir de la publicació de l’informe va presentar concurs de creditors i el seu fundador va acabar engarjolat. A base d’acumular acusacions de frau comptable que sovint han resultat certes i ben fonamentades, Gotham ha guanyat una certa reputació i fiabilitat als mercats. És per això que, quan es va apuntar a Grífols per una pretesa mala praxis comptable, els mercats generalment es van creure l’acusació i tot plegat s’ha tancat amb un 40% de pèrdua de capitalització bursàtil de l’empresa en una setmana.
L’acusació concreta del fons Gotham cap a Grífols apunta a diverses irregularitats, però el tema principal és la relació que té la farmacèutica amb la constel·lació d’empreses filials que l’envolten. Quan una societat té una filial, els comptes d’aquesta filial (les seves vendes, els seus beneficis) es poden integrar a la societat “pare” mitjançant un procés que anomenem consolidació financera. Així doncs, si tenim una empresa de clíniques dentals que ha comprat tres establiments, cadascun d’ells amb la seva pròpia raó social i comptabilitat, podrem preparar uns comptes anuals consolidats del grup de clíniques, que integraran les vendes i beneficis de tots tres establiments. La normativa comptable indica que es poden consolidar (és a dir, integrar els resultats) les filials fins i tot si no se’n té el 100% de propietat: suposem, doncs, que una de les tres clíniques dentals té un altre accionista que en manté una quarta part de les accions. En aquest cas, les vendes i benefici de la clínica dental també es podran integrar en la seva totalitat al grup de clíniques, sota el principi que el grup té el control sobre aquesta filial atès que l’accionista minoritari només té un 25% de les accions. Així doncs, el que ens permet consolidar les filials és el fet de disposar de control sobre les mateixes, tot i no tenir-ne la propietat total. El cas de Grífols porta aquest concepte fins al seu límit al consolidar els resultats de dues filials de les quals té el 0% de les accions, però argumenta que tot i així gaudeix de control sobre aquestes empreses perquè ha pactat unes opcions de compra futures sobre aquestes. I, com que afirma tenir-ne el control, les integra als seus comptes tot i que no són en absolut de la seva propietat. La qüestió es complica si ens fixem en els comptes abans i després d’integrar les filials: mentre que amb les filials integrades hi ha un endeutament de 6 vegades el resultat brut, que és molt alt però tècnicament retornable, l’endeutament esdevé de 13 vegades el resultat brut si eliminem les filials integrades de forma dubtosa – un deute elevadíssim i virtualment irretornable que convertiria a Grífols en una empresa fallida. Tot plegat genera dubtes sobre si la creativitat a l’hora de trobar un criteri per integrar els comptes de les filials podria respondre a un interès de diluir la xifra d’endeutament perquè sembli menys crítica.
Aquest cas és complicat per les interseccions legals i ètiques que l’envolten. A l’esfera legal, el més probable és que aquestes operacions s’ajustin a la llei – altrament seria impensable que l’auditor, que en el cas de Grífols és una multinacional reputada, s’atrevís a signar els comptes. El problema és que els mercats no es mouen només en base a la legalitat sinó també en base a la confiança dels inversors, que és proporcional a l’exemplaritat i la bona governança de les companyies. I l’operació d’enginyeria financera de Grífols difícilment es pot qualificar d’exemplar. Per altra banda, el fons inversor Gotham guanya més diners com més gran sigui la patacada de Grífols a la borsa, per la qual cosa hi ha un clar conflicte d’interessos molt allunyat de l’exemplaritat financera. Es pot donar la circumstància que l’actuació de Gotham també sigui legal: certament és legal obrir una posició bursàtil a curt (guanyant diners si la acció cau), i les acusacions que apunta al seu informe, com per exemple que hi ha dues filials consolidades comptablement de les quals Grífols no en té la propietat, semblen factualment certes.
Així les coses, es pot donar la paradoxa que tothom tingui raó. Gotham pot apuntar a unes males praxis comptables factualment certes per guanyar diners, en una operació legal però poc exemplar. Grífols pot fer malabars financers amb eines dins la legalitat comptable però poc exemplars. I el mercat pot penalitzar la manca d’exemplaritat, independentment de que tot plegat sigui legal.
Deixa un comentari