Aquesta setmana hem conegut una nova – l’enèsima – exigència per a les empreses espanyoles: aquest cop el requisit està orientat a les organitzacions de més de cinc-cents treballadors, que veuran recentment com han de presentar un informe detallant de quina manera garanteixen el transport sostenible per tal que els seus equips puguin arribar al lloc de treball. Per transport sostenible s’entén prescindint del vehicle privat, és a dir, implementant iniciatives de transport col·lectiu. Es miri com es miri, es tracta d’un traspàs de funcions de l’administració pública, que en aquest cas dimiteix de les seves funcions de dissenyar i executar una xarxa de transport públic suficientment capil·lar com per cobrir les necessitats de desplaçament laboral de la majoria de la població.
La qüestió d’exigir solucions de desplaçament amb transport col·lectiu als centres de treball podria tractar-se d’una anècdota, una ocurrència, una política pública una mica estrambòtica sense més importància. El problema és que les administracions espanyola i catalana darrerament estan acumulant més i més titulars en aquesta línia: dimissions de les seves funcions que acaben traspassades a agents externs. Un dels exemples més punyents és el cas de l’habitatge: després de dècades durant les quals les administracions públiques han tingut una deixadesa absoluta de funcions respecte al parc d’habitatge públic, quan els efectes de la inoperància han esclatat s’ha acabat centrifugant la responsabilitat cap als promotors privats. Amb un parc de lloguer públic que voreja el 2%, en front d’una mitjana europea superior al 5% i de casos com el d’Àustria que assoleixen el 25%, la solució de l’Ajuntament de Barcelona per garantir el dret a l’habitatge de col·lectius en risc d’exclusió ha consistit en obligar als promotors a cedir un terç de la construcció d’obra nova al parc d’habitatge protegit, sense rebre cap contraprestació ni incentiu a canvi.
També s’està vivint un escenari similar a Catalunya en relació a la crisi per la sequera. Hem conegut aquests dies la iniciativa d’alguns hotelers de la Costa Brava de pagar entre tots una dessaladora mòbil per poder fer front a les seves necessitats hídriques. Una iniciativa que, per cert, sembla que ha topat amb entrebancs burocràtics per poder legalitzar-la. Aquesta necessitat apareix després que el projecte ja executat i pagat d’una gran dessaladora a Tordera no pugui posar-se en marxa per manca de subministrament elèctric, perquè la Generalitat ha dimitit de la seva obligació d’imposar les infraestructures crítiques que fan falta pel funcionament dels serveis essencials (aigua, electricitat, mobilitat, sistema sanitari). Cedir davant de protestes veïnals contràries a infraestructures crítiques és una deixadesa de funcions perillosa – on situarem el llindar? Es podran construir noves presons, noves depuradores, noves vies de tren? Quines són les infraestructures crítiques que el país deixarà d’executar per protestes veïnals? Si s’ha estat capaç de renunciar a una qüestió tan essencial com el subministrament d’aigua per les pressions externes, es fa difícil pensar quins seran els límits d’aquesta manera de fer política.
La col·laboració publicoprivada és una eina valuosa i útil per apuntalar l’estat del benestar. No és cap vergonya que l’administració es recolzi en operadors privats – ja siguin promotores immobiliàries, empreses de transport col·lectiu de passatgers o operadors turístics – per solucionar més ràpidament i amb major eficiència els reptes del present. El que sí que és una vergonya és que, mentre es produeix aquesta renúncia, el pressupost públic segueixi una tendència expansiva. Per què les partides que s’estalvia l’administració evitant construir un parc d’habitatge públic, entre tantes altres qüestions, no reverteixen en menor pressió fiscal i en una optimització del pressupost públic?
Deixa un comentari