Aquesta setmana ha transcendit la notícia que la Unió Europea impulsarà un canvi regulatori que permetrà als estats membres compensar les donacions de plasma. Fins a data d’avui, les donacions de plasma a casa nostra no podien ser compensades – és a dir, havia de ser una acció purament altruista. Si bé aquest model ha funcionat relativament bé amb les donacions de sang, el plasma requereix més temps d’extracció, és més complex i té una barrera psicològica major, la qual cosa feia que el nivell de reserves que es podien obtenir dels donants altruistes europeus fos insuficient per abastir la demanda, la qual cosa portava a importar de forma massiva i sistemàtica el plasma de països com Estats Units, on la regulació sí que permetia compensar als donants, ja sigui directament amb una bonificació econòmica o bé en espècies mitjançant premis, cupons de descompte… La ironia és evident: arrel d’un posicionament dogmàtic (una lectura maximalista que entenia que compensar a un donant pel seu temps, esforç i riscos de sobte es convertia en alguna cosa similar a la compravenda d’òrgans) es produïa un efecte encara pitjor: no només acabàvem utilitzant plasma provinent de donants que havien estat retribuïts, sinó que es generaven un seguit d’externalitats negatives com haver-lo d’importar de l’altra banda del món en una operació logística complexa i no tenir visibilitat directa sobre el perfil del donant i els controls per evitar situacions de precarietat o de vulnerabilitat, atès que el donatiu tenia lloc en una altra jurisdicció.
No és la primera vegada que, al nostre país, un posicionament dogmàtic i ideologitzat acaba provocant l’efecte invers al que es buscava. Recentment es va publicar que el canvi normatiu que obligava a cedir un 30% dels immobles de qualsevol promoció d’obra nova a Barcelona a usos socials ha derivat en vuit pisos socials cedits al llarg dels cinc anys que s’ha aplicat. En altres paraules, el que ha provocat és un fre absolut de la construcció d’obra nova, que ha empitjorat la situació d’escassedat de pisos i ha fet pujar encara més el nivell de preus. La situació encara és més ridícula si observem els resultats del plantejament dogmàtic de la moratòria hotelera a la ciutat de Barcelona: el que havia de ser un hotel a la cruïlla entre Passeig de Gràcia i Avinguda Diagonal, que hauria creat un grapat de llocs de treball i d’efecte multiplicador sobre els comerços de la zona, va acabar transformat en pisos d’entre tres i quaranta milions d’euros cadascun, que no generaran llocs de treball, que no tindran efecte multiplicador sobre l’entorn i que no contribuiran a minimitzar les desigualtats de cap mena.
També ho hem vist amb el desplegament d’energies renovables, en el qual s’havia apostat per un model fortament dogmàtic amb la pretensió de bloquejar tots els projectes mitjans i grans i impulsar en el seu lloc milers de microprojectes de quilòmetre zero amb participació ciutadana però que ha acabat desembocant en una paralització absoluta degut a l’embús administratiu per tramitar amb agilitat tots aquests microprojectes i la manca de capacitat de la xarxa de distribució elèctrica de mitjana tensió per incorporar-los.
El que ha passat amb la regulació del plasma hauria de servir com a inspiració per aplicar la mateixa recepta a totes les qüestions en les quals el remei ha resultat pitjor que la malaltia. Talment com el cas dels donatius de plasma, la situació de la cessió d’habitatges socials en promocions d’obra nova, el model renovable de microprojectes d’autoconsum i tantes altres qüestions són mostres evidents de polítiques públiques fracassades, que no han assolit ni de bon tros els seus objectius. Si es deixa de banda el dogmatisme ideològic i l’orgull polític i es fa un mínim exercici d’avaluació de polítiques públiques, tan senzill com contrastar els objectius fixats amb les dades assolides, resultarà evident que cal replantejar aquestes regulacions i enfocar els reptes amb un major pragmatisme i una presència més elevada del principi de realitat.
Deixa un comentari