Els darrers dies ha saltat als mitjans una inèdita discussió pública entre la gran superfície francesa Carrefour i el gegant alimentari Pepsico, la companyia coneguda per les begudes Pepsi i 7up però també productora de les patates fregides Lays, els tes i infusions Lipton i els gaspatxos i salmorejos Alvalle, entre d’altres. L’explosiva disputa es produeix per la negociació anual de la plantilla de preus i condicions, moment en el qual Pepsico va posar sobre la taula un nou augment de preus que no ha transcendit – però previsiblement significatiu, vista la reacció de Carrefour – i Carrefour no el va voler acceptar. Aquest escenari ha propiciat que la gran superfície retiri, primer de França però seguidament d’altres geografies europees incloent-hi Espanya, tots els productes fabricats per Pepsico dels seus lineals. Al seu lloc hi ha col·locat uns cartells on s’hi pot llegir que aquesta marca ja no està disponible a Carrefour degut a “un augment inacceptable del preu”.
Aquesta situació té un gran impacte sobre el sector sencer de la Gran Distribució per diverses raons. Primer, perquè tant Carrefour com Pepsico saben que el que hi ha en joc realment no és la tarifa de les patates Lays pel 2024 sinó la imatge pública dels fabricants i de les grans superfícies en un clima de gran crispació pel context inflacionari. Fins ara, les grans superfícies havien estat l’ase dels cops per l’increment dels preus de la cistella de la compra – recordem fins i tot situacions com la de la vicepresidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, carregant contra els supermercats pels seus “grans beneficis”. El cert és que en molts casos els supermercats no han augmentat el marge de benefici però s’han vist abocats a grans revisions de preu que venien impulsades per fabricants com Pepsico, i que han anat repercutint. La pregunta, doncs, és per quina raó la gran distribució no havia pogut fer – almenys fins ara – una negociació més agressiva per intentar suavitzar els augments. La resposta la trobem en la gran concentració de les marques més populars darrere d’uns pocs gegants: Nestle, Unilever, Procter and Gamble, Pepsico i Danone. Per exemple, si una gran superfície espanyola no accepta les condicions del fabricant Unilever, desapareixeran de cop de les seves botigues les salses i margarines Flora, Ligeresa, Hellmans i Tulipán, els productes de drogueria Signal, Skip, Mimosin, Rexona, Axe, Moussel i Williams, els congelats Knorr, els gelats Frigo i Carte d’Or… en definitiva, un impacte que indubtablement suposaria un deteriorament greu de l’assortiment i una pèrdua de clients associada.
El cop de puny sobre la taula de Carrefour fa saltar pels aires aquesta por i llança un poderós missatge: les grans superfícies poden aguantar una pèrdua massiva de marques populars i els clients ho entendran si es fonamenta en una lluita per aconseguir preus baixos. Aquest estirabot indubtablement reforça la postura negociadora de les cadenes de supermercats davant de les multinacionals, que han pogut comprovar que el risc de “de-listing” (eliminar les seves marques dels lineals) és real i no s’acaba el món. També es mou el camp de joc, fins ara centrat en la discussió del marge de benefici de cada gran superfície – generalment entorn del 3% – cap a l’observació dels costos i marges de les multinacionals fabricants: el darrer exercici fiscal, Pepsico va reportar un augment de vendes del 8,7% i del benefici d’un 17%. En altres paraules, Pepsico ha aprofitat la conjuntura inflacionària per millorar la rendibilitat de manera discreta per a l’opinió pública mentre Carrefour aguantava una veritable tempesta mediàtica.
Aquesta batalla televisada la han guanyat les grans superfícies, però la guerra és més complexa. Els fabricants poden respondre amb més reduflació: deteriorant la qualitat dels productes o la quantitat per paquet a fi d’arribar al cost que exigeix la gran superfície sense renunciar a la rendibilitat que volen. Les grans superfícies també poden patir les conseqüències d’una situació crispada amb els fabricants, que podria posar fi a algunes de les pràctiques abusives i esteses al sector com la provisió sense cost de tot l’stock inicial de les noves obertures, ràpels anuals exageradament grans, càrrecs obligatoris per participació a fulletons promocionals… En qualsevol cas, que aquestes negociacions adoptin un component públic ajuda a entendre la complexitat dels mecanismes de preu del gran consum i a evitar debats esbiaixats com els que s’han fomentat els darrers mesos, també des de la classe política.
Deixa un comentari