Al llarg dels darrers mesos, coincidint amb el progressiu augment de la potència d’energies renovables instal·lada a Espanya, ha crescut notablement el percentatge d’electricitat generada a partir de fonts eòliques i fotovoltaiques. Aquesta tendència ha provocat un marcat descens del preu de l’electricitat, que oscil·la perillosament per sota del llindar de cost de l’energia nuclear. La nova realitat del sistema elèctric compromet seriosament el futur de les centrals nuclears espanyoles, que ja han aturat la producció en dues ocasions els dos darrers mesos per evitar vendre a pèrdues. El més preocupant és que aquesta situació només pot agreujar-se si preveiem que continuaran instal·lant-se més renovables a Espanya i la única tendència possible del preu elèctric és a la baixa, la qual cosa afegeix més i més pressió a les nuclears, incapaces de disminuir el seu cost productiu. Les derivades per a Catalunya són greus: mentre que a Espanya s’estan observant percentatges de generació elèctrica a partir de fonts renovables que voregen el 70%, incloent Catalunya, a Catalunya aquest percentatge difícilment creua la barrera del 15%. Sense Catalunya, avui dia la xifra de generació elèctrica a partir de fonts renovables es situaria propera al 80%.
A casa nostra el pes d’Ascó I i Ascó II és de gran rellevància, de tal manera que risc real d’un tancament anticipat d’aquestes infraestructures degut a la degradació dels seus marges de benefici és un problema. Si els reactors d’Ascó cessen operacions a mitjà termini, Catalunya quedarà absolutament relegada a dependre de les comunitats autònomes veïnes (fonamentalment Aragó) per a l’abastiment energètic, davant l’evident incapacitat d’instal·lar energies renovables a un ritme homologable al de la resta d’Europa. La dependència energètica d’altres regions és una mala peça al teler per al desenvolupament industrial: cap projecte seriós escollirà un emplaçament que requereix importar l’energia o l’aigua de centenars de quilòmetres, atès que sempre serà més barat i més convenient situar-se a prop dels recursos.
La situació anterior sembla que es percep com una absoluta sorpresa a nivell polític. El projecte de país de Catalunya no contemplava que existia el risc d’esdevenir una colònia energètica de la resta d’Espanya. És un error de càlcul de gran magnitud, però es podria excusar si fos l’única àrea on s’ha errat en la planificació estratègica i projecció d’escenaris. Lamentablement, no ho és.
Tot i acumular dècades de sostingut descens de la pluviometria, accentuat els darrers anys, també s’ha percebut com una sorpresa la greu situació de sequera i no hi havia res preparat: dessalinitzadores encallades en fase de tramitació administrativa i xarxes d’aigua potable municipal amb enormes pèrdues per un manteniment inexistent. Quan una de les principals indústries del país, Nissan, va anunciar el seu tancament, els perfils polítics implicats en aquell problema expressaven la seva absoluta estupefacció. Els treballadors i sindicats portaven uns quants anys avisant: era completament impossible que la planta de la Zona Franca continués funcionant amb unes xifres irrisòries de cotxes produïts per any, i no arribaven nous models, que s’assignaven a altres plantes del grup a Europa. En publicar-se els resultats del darrer informe PISA sobre l’estat del nivell educatiu a Catalunya, es va fer evident que aquest escenari estava molt lluny del que s’havia projectat a les conselleries. La llista és llarga.
Al sector privat, la principal responsabilitat del lideratge és la planificació estratègica. No hi ha res més prioritari per qualsevol empresa que projectar els escenaris a cinc anys vista. Una cadena d’errades monumentals en la prospectiva de futur és la tomba de qualsevol directiu. Com és possible que a l’esfera pública tots els esdeveniments actuals ens hagin agafat per sorpresa?
Deixa un comentari