El titular econòmic de la setmana és, sense cap dubte, l’extraordinari resultat de totes les entitats bancàries espanyoles un cop presentats els comptes de 2032. El sector suma 26.000 milions de beneficis, la qual cosa suposa un augment interanual del 26% del resultat net en el conjunt del sector, si bé en algunes entitats com CaixaBank aquest increment diferencial creix fins al 54% any sobre any. És evident que aquests valors no es poden dissociar de la conjuntura macroeconòmica: un augment de tipus d’interès implica una pujada dels beneficis absoluts bancaris, perquè es filtra immediatament al cost del diner – és a dir, pugen les hipoteques, els préstecs – i en canvi no es repercuteix de la mateixa manera en la retribució dels dipòsits. En altres paraules, si la banca cobra més per deixar diners que el que paga per obtenir-ne, la bretxa es tradueix en majors beneficis.
Davant uns resultats tan bons de la banca, s’ha reobert el debat sobre l’ètica dels beneficis, la redistribució i el paper social del sistema bancari. El primer que convé subratllar és que el context macroeconòmic és canviant. Si bé l’actual situació de tipus d’interès és favorable per al sector bancari, venim de més d’una dècada on no era així. En qualsevol sector, gaudir d’uns beneficis elevats quan hi ha vent de cua és el premi, l’incentiu que permet al conjunt del sistema i dels inversors aguantar les seves posicions quan hi ha una tempesta; per tant, interferir en aquest equilibri genera el risc de que hi hagi menys tolerància als marges baixos o fins i tot a les pèrdues si el context macroeconòmic torna a ser menys favorable per la banca en temps futurs. El problema, en aquest cas, és que ja es va interferir en les rendibilitats del sistema bancari mitjançant el rescat amb diners públics durant la gran recessió de 2008, la qual cosa afegeix elements sobre la taula per considerar que ara seria raonable repetir la interferència pública sobre les rendibilitats d’un sector privatitzat, però en el sentit invers.
Aquesta interferència pública sobre els resultats bancaris ja s’està produint en forma d’impost a la banca. Aquesta taxa és relativament nova: es va crear el 2019 i impacta amb un tipus del 4,8% les comissions i interessos bancaris d’aquelles entitats que facturen més de 800 milions. Es suma a l’impost de societats, que ja grava a totes les empreses (també a la banca) sobre els seus beneficis.
El gran oblidat d’aquest debat és el binomi risc-rendibilitat. Aquest és probablement el concepte més conegut de l’economia d’empresa, una espècie de regla d’or: els negocis que suporten un major risc han de ser més rendibles, mentre que hi haurà beneficis minsos associats a les empreses on s’assumeix un risc baix. És un mecanisme automàtic inherent al comportament humà: ningú voldria arriscar el seu capital si no és a canvi d’un potencial premi molt elevat, mentre que els sectors de baix risc són tan desitjats que hi ha molta competència i és impossible participar-hi amb marges alts. Els resultats presentats aquesta setmana pel sector bancari espanyol són una anomalia d’aquest principi fonamental: és un benefici desproporcionadament alt en relació al context de risc del negoci bancari. Això és possible perquè, si bé en un context de competència perfecte seria molt atractiu muntar nous bancs per aprofitar aquests grans beneficis associats a riscos baixos i la major competència faria ajustar els marges, en el món bancari hi ha barreres d’entrada: cal una fitxa bancària que és difícil d’obtenir i que complica la lliure competència, provocant la anomalia del binomi risc-rendibilitat.
La major part del temps es parla sobre com corregir aquesta desproporció per la via de disminuir els beneficis reals: l’impost bancari, per exemple, disminueix (i disminuiria en major mesura si s’augmenta a una taxa de major percentatge) la rendibilitat bancària i la empeny a equilibrar-se amb el risc del sector, que no és tan elevat com per justificar aquests beneficis. Però la via oblidada és la d’incidir sobre la pota del risc: demanar a la banca que deixi de ser tan conservadora amb el crèdit empresarial, flexibilitzant algunes de les mesures garantistes que es van implantar quan calia protegir els seus beneficis baixos: un gran volum d’operacions que exigeixen avals, un recolzament excessiu sobre mecanismes de garantia pública (per exemple, els préstecs ICO) i una certa al·lèrgia a les empreses i sectors amb situacions financeres adverses. Una política bancària més predisposada als riscos justificaria uns beneficis elevats i ens beneficiaria al conjunt de ciutadans a través d’un major suport a l’emprenedoria i un context empresarial més resilient.
Deixa un comentari